Són les deu i pocs minuts pren la paraula Josep Llorach, president de l’Associació.
Avui presentem el llibre de Rafel Pujol Marigot:
Història de la Ploma Estilogràfica Espanyola. La Ventafocs. Barcelona 2022.
Som trenta-tres assistents de l’Associació Estilogràfica de Barcelona a les darreries de gener, un dissabte assolellat a la sala d’actes de La Casa dels Entremesos i de la Festa.
Un llibre fruit de molts anys d’afició, col·leccionisme, serietat i resiliència. Tenim connexió en directe tutelada per Jordi Baiges i Eduard Muñoz amb el domicili de l’autor que ha excusat la seva presència. Clourà l’acte amb un breu parlament via telemàtica, després de nomenar-lo Soci d’Honor i rebre la Insígnia de Plata de l’Associació de mans del nostre president.
LA PERSONA
En encetar el parlament Josep Llorach destaca la dedicatòria a la seva esposa Narci (DEP) que va estar sempre al seu costat, generosa, pacient en els avatars de la navegació sempre atzarosa del col·leccionista, sempre en paral·lel.
Aquí el conferenciant fa una clicada d’ull a la seva parella Maria Angeles Artaza, Maritxu, present i maquetista del PowerPoint que il·lustra la xerrada, que ben segur coneix de sobres del que es tracta.
Volem anar més enllà d’una obra exhaustiva i fonamental, volem homenatjar a l’home, a l’autor, a Rafel Pujol Marigot –Vilanova i la Geltrú 1933-.
Al col·leccionista, al pacient i metòdic testimoni d’una indústria bo i tota radicada a Barcelona que, a l’època difícil de la postguerra agafa embranzida i fent de l’escassedat virtut, fa miracles. Fabricants, assembladors, o “marquistes” no tenen al seu diccionari el mot impossible.
Tampoc a ell li va ser impossible canviar el seu destí que era despatxar roba al comerç familiar que anava prou bé. El mestre recomana al seu pare que doni confiança al noi que té fusta per emprendre estudis superiors. És així que de l’Escola Industrial de Vilanova en surt pèrit. I com qui res, fa segon al Premi Victus, convocat en l’àmbit espanyol entre estudiants d’Escoles Tècniques.
I cap al Pirelli -que els vilanovins pronunciem a la italiana: Pirel·li-, la gran fàbrica local de la postguerra. Al mateix temps dona classes a l’Escola Industrial. Posa la vista en una carrera incipient que en aquell temps es gestava, com és transformació de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils, en la Facultat de Ciències Econòmiques.
És alt, té bona planta i una prudent timidesa, que no li impedeix ser segon galant a l’Elenc Teatral del teatre local, fet que ell destaca posant-li una mica de sal i pebre aixecant els ulls al cel, “mare meva, amb la dificultat que he portat sempre per ser massa alt”… Vet-ho aquí, que per atzars ben curiosos, el director era el pare de qui escriu aquestes ratlles de la crònica de l’acte, Josep Riera (DEP).
Decidit a anar més enllà deixa la feina segura i emprèn el vol cap a Barcelona després que l’empresa li negues qualsevol trasllat.
Llicenciat en Econòmiques de la segona promoció, acabat de titular, és professor auxiliar a la Facultat, la seva especialitat és l’estadística. El 1976 entra a la Diputació de Barcelona on hi és fins al 2003 que es jubila a setanta anys.
EL LLIBRE
Editat l’any 2022 és un exhaustiu recull de més de cinc-centes planes, un quilo i mig de llibre, auto editat sense ajuts oficials ni subvencions, una realitat pragmàtica, contundent. Una completa història de la ploma estilogràfica a Espanya.
El suport de la filla Anna, que avui ens acompanya, i el fill Joan a casa seva a cura dels possibles avatars de la connexió, mai han faltat tampoc en les tasques d’edició. Una sòlida pinya que ha fet possible la publicació d’un llibre curós, no tan sols en les dades, esquemes, croquis i il·lustracions, sinó també en altres detalls no menys importants, com la qualitat del paper.…
Rafel Pujol és detallista, col·leccionista d’ampli espectre, comença pels tremps d’acer -els de mullar directament al tinter-, dels que en té milers, estampes, goigs, exlibris, i pòsters de la Guerra Civil són motiu de la seva atenció. Volta per papereries i està clar, des de fa uns vint-i-cinc anys també les plomes estilogràfiques, de manera especial de marques espanyoles, ocupen molt d’espai al seu despatx. Sense donar-hi massa importància creu que en té unes dues mil.
Posa un èmfasi quasi hiperbòlic en la verificació i contrast de dades, res dona per segur si no en té una prova incontestable.
Per què Ventafocs?
A la dècada dels 40, Espanya està anorreada, és una despulla empobrida, sota una dictadura venjativa; una ventafocs.
Sota un boicot internacional, en plena Segona Guerra Mundial aprenem a contar només amb el que tenim i amb el que alguns espavilats saben obtenir de l’estranger a base de petites o grans corrupteles i enginy.
A la nostra història no hi falten “madrastres”, també hem tingut el bàlsam de “prínceps”, que trenquen ratxes negres.
Aquest llibre explica la vitalitat i el talent que brolla quan la necessitat és més pregona, quan el present és més precari. Com en el conte, de Ventafocs a Princesa.
Abans de la Guerra estaven registrades vint marques, dedicades a la importació, o distribució o fabricació. De 1940 a 1970 són dues-centes segures, i una cinquantena no verificades del tot.
És l’autarquia. Cal espavilar-se i a Catalunya anem al capdavant del sector de la manipulació, manufactura, i muntatge d’estilogràfiques. Qui té un torn pot fer plomes, podríem dir. Qui té una petita premsa manual, pot fer tapes -caputxons- metàl·lics.
L’estilogràfica és un objecte de culte i necessari.
1884 Waterman als Estats Units presenta la primera estilogràfica -fountain pen-, aquí comença tot.
La Guerra del 1936 -1939 és una fita clara, com en tantes activitats, abans o després de la Guerra.
El llibre marca tres períodes:
• Del 1884 al 1940, el primer.
• De 1940 al 1970, el segon.
•De 1970 al 1990, el tercer.
Primer Període. Fins a 1940
Atenem una divisió en especialitat que clarifica qui fa que, i els materials.
Fabricants, Muntadors i Marquistes
Segon Període
Cal destacar com de llargues són les llistes en tots els apartats. És la gran època de la fabricació i reparació, espanyola per motius coneguts, fronteres tancades, descapitalització.
Tercer Període
Entre els anys 1986 i el 1992 d’un taller artesà de Vilanova i la Geltrú en mans de dos amics Pau Orriols, lutier i Ignasi Riera, van sortir centenars de plomes en fustes precioses com banús, arrel de bruc, palissandre i cocobolo. La base mecànica va ser en general la Sailor petita 1911. Algunes d’elles, encarregades pel distribuïdor a Espanya, la empresa Sora. Amb el logotip Sailor Japan.
També vam fer una sèrie amb el broquet que comprava Inoxcrom a Bock per la Wall Street. Alguns exemplars portaven el logotip de TV3, que les va oferir com a regal a qui considerava Vip. Per la casa Loewe se’n van fer amb la mecànica i tremp de la 1911 de 14 k amb banús, palissandre, olivera, cocobolo i arrel de bruc.
APENDIX
És d’agrair la tasca per desbrossar els noms de cadascuna de les parts en vàries llengües.
La nomenclatura catalana adopta per l’anomenat plomí, un terme com és el tremp, el mànec pel cos, la pinça pel clip, i la tapa en substitució del barbarisme caputxó.
Els tres tipus de tècniques per la majoria de plomes, segons els seus components bàsics, són:
El model de botó
El model de palanca
El model Parker o aeròmetre
Les Novíssimes…. “e pur si muove”
Alguns socis de l’Entitat son també mecànics experts en fer plomes en curtíssimes sèries o exemplars one off, entre ells:
Amb la base d’una Lamy Safari, Xavier Amargant hi fa una transformació emprant acetat de cel·lulosa vintage.
Complicada performance a càrrec de Jordi Pelfort, inspirat en l’estètica de la decoració del Palau de la Música Catalana de Domènech i Muntaner.
Interessant ploma d’en Rubén Moragues amb diferents colors d’ebonites.
Darrera incorporació a la fabricació artesana, des d’Astúries, Ulpia posa al mercat peces de gran interès tècnic.
Carles Nicolàs s’endinsa en la tècnica oriental del rankaku, amb una base de Lamy Safari.
Fotos de la Trobada
