Per Andreu Serrano
3. Els llapis d’avui
El cor del llapis d’avui en o mina, és una barreja d’argila, generalment argila blanca o caolí,cuita a una temperatura entre 800 i 900 graus C. i milions i milions de partícules de grafit.
La proporció entre el caolí i el grafit està entre el 30 fins el 70 %.. Si predomina el grafit, lamina serà mes tova i el traç més intens, doncs a l’escriure, aquest deixarà moltes més partícules de grafit adherides en el paper.
El punt de fusió del grafit es aproximadament 2800 º C., i aquest no crema a menys de 1000ºC. O sigui , les partícules del grafit no es veuran gens afectades amb la cocció.
El grafit de la mina no pot tenir cap partícula de sorra, quars o mica. Això afectaria molt greument la qualitat del llapis.
Perquè la mina de un llapis escrigui correctament és , també, molt important que la barreja entre el grafit i l’argila sigui gairebé perfecta.
La casa Hardmuth, Koh- i-Noor , en els anys 50/ 60, explicava que barrejaven la mescla del grafit i l’argila durant 14 dies sencer, a fi de que la mescla fos el més correcta possible.
Aquesta era la forma de fer les mines de la casa Koh-I-Noor:
- Es polvoritza el grafit fins partícules de menys de 0,01 mm.
- Es neteja cuidadosament el grafit per treure la sorra, es repeteix l’operació sis o set vegades.
- Es neteja l’argila cuidadosament, les partícules han de tenir menys de 0,001 mm.
- Assequen el grafit i l’argila fins que siguin pols.
- Barregen l’argila, el grafit i l’aigua necessària en les quantitats desitjades.
- Es barreja la mescla durant dues setmanes.
- Es posa la mescla en cilindres i es fa la mina per extrusió.
- S’asseca la mina i es cou, sense oxigen, a 900ºC.
- Es fa un bany en cera molt calenta ( liquida ), per tapar miniporus.
Això millorarà l’escriptura .
Avui en dia, moltes d’aquestes maneres de fer s’han superat àmpliament.
La casa Caran d’Ache, per exemple, explica que el seu grafit està triat expressament, per les seves qualitats i pureses, de tres països diferents fent una barreja especifica , per millorar el traç i el color,( tonalitat grisa ). També canvia, el bany de cera que no és soluble, per altres líquids per fer les mines aquarel.lables.
Avui en dia, està de moda el grafit japonès, com per exemple el grafit dels llapis Blackwing. De fet, la gran majoria del grafit que es fabrica al Japó es importat de la Xina. El que fa famós el grafit japonès es el tractament que li fan.
La casa Trombow , diu que els seus llapis Mono tenen uns 10 bilions de partícules de grafit per mm cúbic de mina ( amb b de Barcelona ). Això i el fet de canviar part de l’argila per polímers fa l’escriptura més suau i agradable.
També s’ha millorat molt el calibratge d’aquestes mines. Avui en dia aquest calibratge ésd’aproximadament 0,01 mm, o sigui centèsimes de mm.
Per tenir un bon llapis és necessària una mina que escrigui bé però, també, es necessari un bon embolcall per protegir la mina que és fràgil.
És molt important, també,que aquest embolcall sigui pràctic i agradable per escriure.
De seguida es va veure que la fusta és un material ideal per fer un llapis.
La forma d’aquest llapis està basada en l’experiència de gairebé 400 anys. Les mides actuals acostumen a ser 7 o 8 mm de gruix per 180 mm de llargada.
Fins fa poc existien les mides jumbo de 10 u 11 mm de gruix i la mida mini. Actualment aquestes mides a penes s’utilitzen, excepte per llapis de fantasia.
La forma hexagonal , dissenyada i implementada per la casa Faber-Castell s’ha imposat. és còmoda per escriure i té l’avantatge de que el llapis no rodola i cau a terra quan el deixes sobre la taula.
La fusta dels llapis de qualitat acostuma a ser cedre d’ encens o de califòrnia. Es una fusta agradable, lleugera, sense nusos, resistent a la humitat,estable en el temps, amb poca porositat i fàcil de tallar en fer punta al llapis.
Avui en dia, aquests arbres son cultivats expressament per fer llapis.
Es fan llapis amb altres fustes, tal com cedre vermell o de Kenia, també serveixen el vern i ell limoner.
És molt usat el pi de Sibèria, una fusta de poca qualitat, molt blanca i tova com la que fan servir els llapis d’Ikea. Es fan moltes trampes amb la fusta.
La fusta dels llapis de qualitat, primer es vernissa per endurir-la i després es pinta amb pintura no tòxica, ja que mols nens i també no tant nens, tenen la mania de posar-se els llapis a la boca.
Finalment es pinten lletres, generalment daurades o platejades, que especifiquen la marca del llapis, el model i el país on s’han fabricat. En principi cal desconfiar dels llapis que no tenen marca, ni diuen a quin país s’han fabricat. Les marques que estan orgulloses dels seus productes sempre solen especi ficar-ho sempre.
Actualment estan de moda els llapis amb fusta “ natural”. Es veritat que en general son agradables i fan goig però la fusta no està prou protegida i al cap de poc temps de fer servir el llapis, la fusta comença a fer-se malbé i a embrutar-se. Això fa que al cap de pocs dies el llapis ja no sigui tant agradable. També es poden fer servir embolcalls de plàstic i paper però aquests no son de lluny tant agradables com la fusta.
Quan érem petits, molts de nosaltres creiem que en els llapis se’ls feia un forat al mig on si ficava la mina. Avui sabem que no és així, de fet la mina està al mig de dues peces de fusta iguals que tenen una petita osca on va la mina. Aquesta mina està encolada a les dues fustes i aquestes entre elles, igual com si fos un entrepà. La forma i mida d’aquestes fustes està calibrada a gairebé centèssimes de mm. Si no fos així, la mina podria quedar descentrada, això apart de fer el llapis poc agradable faria més difícil fer-li punta.
De fet, avui en dia, els llapis es fabriquen de vuit en vuit o de nou en nou a la vegada . Les vuit o nou mines es col.loquen en vuit o nou osques que tenen les dues fustes i s’encola tot. Finalment se’ls dona la forma desitjada.
Hi ha molta gent, també nens, que diuen que no els agrada com escriu el llapis !!. Podria ser que no hagin triat el tipus de duresa de la mida que els agrada o necessiten.
Avui en dia es pot triar entre moltíssimes possibilitats o dureses.
Quan Conté va fer els seus llapis, ja es va adonar que segons el percentatge de grafit de la mina aquesta era més o menys dura i el traç era més o menys intens. Quan més grafit, més tova es la mina i més intens el traç.
Conté va classificar la duresa dels llapis, tal com ho feien els anglesos en aquell temps.
B = black,- F = firm,- HB = half black, i H = hard. Als Estats Units i també a altres països, aquesta escala correspon a 1,- 2,- 3,- i 4.
Cap a l’any 1855, la casa Faber-Castell va treure els llapis Polygrades amb les següents numeracions o dureses, ; BB ,- B ,- F ,- HB ,- H ,- HH ,- i HHH. Actualment hi ha moltes marques que ofereixen escales que van del : 10B fins 7H o 8 H.
Aquestes escales varien de un país a un altre. Per exemple , al Japó un HB correspon a un 2B o 3B europeu, igual passa amb la numeració americana, un HB americà correspon a un B o 2B europeu.
La F o firm, no se sap ben ve de on surt, es creu que firm era la duresa dirigida als comtables.
Normalment, els dibuixants utilitzen llapis tous i els enginyers i arquitectes prefereixen llapis de mina més dura però això depèn dels gustos de cada persona. També depèn del tipus de paper que es fa servir, pot ser que una duresa que t’agradi en un tipus de paper no sigui la adequada si canvies de paper.
Aquesta variació de dureses i percentatges de grafit de la mina fa que les mines siguin més o menys fràgíls. Si la mina és molt tova, aquesta es torna molt fràgil i es trenca fàcilment.
Es podria coure la mina a més temperatura però no seria agradable l’ escriptura d’aquests llapis, perquè aquests rascarien el paper en ser l’argila massa dura.
Els fabricant avui resolen el problema fent més gruixuda la mina.
La casa Faber-Castell, una altre vegada Faber-Castell, pensa que quan escrivim podem fer una força en el paper de 2 a 2,5 kílograms . Si la mina es poc dura aquesta es trencarà a l’escriure o dibuixar, en el lloc que fa més ràbia, o sigui a quatre o cinc mm de on comença la fusta.
Els fabricants resolen aquest problema fent, a partir de 2B o 3B cada vegada la mina més gruixuda perquè aquesta suporti els 2,5 kilos de força.
No es fàcil fer una mina en la que quasi be de no hi ha argila i coure-la correctament . Fins fa poc no se sabia fer mines que no es trenquessin amb percentatges de grafit molt alts.
Avui en dia, els llapis tenen bona salut, a pesar dels suports digitals Es fabriquen uns 18 mil milions de llapis anualment, això son uns 500 llapis cada segon.
Estrenar un bon llapis amb la duresa que t’agrada, fet amb fusta de cedre de califòrnia i decorat amb lletres daurades o platejades, pot arribar a ser una experiència i un plaer molt agradable.
Els japonesos no venen llapis de qualitat amb la punta del llapis feta perquè diuen que quan fas la punta per primera vegada te’l personalitzes i a partir de llavors te’l, fas teu.
4. La goma de esborrar.
Una de les propietats més fantàstica i gairebé única dels llapis és que es pot esborrar. Pots canviar part d’un escrit o d’un dibuix de manera que el canvi sigui gairebé invisible.
Antigament, durant més de 200 anys es va fer servir molla de pa per esborrar el traç del llapis. Aquesta no anava massa bé. Per sort, l’any 1770, Joseph Priestley, científic anglès, va descobrir, gairebé per casualitat, que la saba de l’arbre hevea brasiliencis o làtex, esborra el traç del grafit en el paper. Edvard Nairne, ho va comercialitzar un any més tard.
El làtex te una afinitat amb el grafit molt més gran que amb el paper. En fregar aquest en el paper, s’enduu el grafit que queda ahderit a la goma o a la pols que fa la goma. Es com si treiéssis llimadures de ferro adherides a un imant amb un imant més potent.
Més tard es va crear la goma de tinta afegint un abrasiu, pedra pomez, a la goma. El problema d’aquestes gomes es que erosionen el paper i l’acaben fent malbé.
A l’americà Hymen Lipman se li va ocorrer posar una goma de esborrar a l’altre punta del llapis. Així tenies un estri d’escriptura complert. L’invent va tenir multissim exit, fins al punt de que als anys 40 el 90 % dels llapis que es fabricaven als Estats Units portaven aquesta goma.
La idea de Lipman va sér tan important que el dia 30 de maig, dia en que es commemora aquest “ invent” és el dia nacional del llapis als Estats Units.
Com que la goma que porten aquets llapis es gasta molt de pressa li posen algun material per fer-la més dura. Tal com els llapis blackving, que no estan entre els meus preferits.
A Europa i al Japó, per sort, la gent prefereix un bon llapis i una bona goma de esborrar.
Avui en dia, les gomes de borrar ja no es fan amb làtex, si no amb polímers de vinil que funcionen més be que el làtex.