FENT PUNTA AL LLAPIS
Avui dissabte 28 d’octubre a la Casa dels Entremesos hi ha un viu interès per escoltar a Andreu Serrano col·leccionista i expert en tota la casuística que es mou al voltant del grafit, com matèria bàsica del llapis així com el seu recobriment en fusta i el portamines ja més modern i de mecànica sofisticada.
I una presentació en directe a càrrec d’en Jordi Baiges a Pedro Haddock, una entrevista on line amb un dels homes que més coneix l’estilogràfica i les seves derivades. Col·leccionista notable, una persona que ha demostrat abastament en el seu blog El Pajarete Orquidiado que sap molt bé del que parla.
PRELUDI
En la negror de la prehistòria, l’home de les cavernes vivia en coves fumades on pintava les parets amb líquids, avui diríem tintes, majoritàriament amb sang i sutge
Barrejant sang amb greixos animals feia llampants vermells i ocres amb sediments que tenia a mà, probablement dins la mateixa cova i ratllant carbó vegetal del caliu permanentment encès podia perfilar directament sobre de la pedra, siluetes d’animals que solia caçar.
Era corrent un tros de carbó per senyalar, dibuixar o perfilar. Si eren bocins llargs i prims de fàcil agafar, tant de bo. Si fem un salt quasi mortal i ens situem històricament a l’escriptura sobre suport vegetal, escorça d’arbre, papir o bé en pergamí, la gran pega esclata en la seva dèbil fixació, no fa una marca permanent, i es pot esborrar fàcilment, no és bo per escriure documents de transcendència i decau com marcador fiable. Avui curiosament aquesta facilitat per ser esborrat es la seva vàlua per fer croquis i projectes on cal esborrar fàcilment.
El “Gènesi” de l’escriptura.
Té la paraula Andreu Serrano:
El modest llapis té avui una mala salut de ferro, és una eina imbatible encara per molts professionals del dibuix, el disseny i l’enginyeria. Un llapis escriu faci fred o calor, cara amunt o cara avall, en mans d’un esquerrà, inclús sota de l’aigua, i en el buit. Un campió, cada segon en el mon se’n fan 500 unitats. Pòdium absolut!
ÀNIMA NEGRA
El grafit es l’essència, el cor que batega entre fusta de cedre generalment, en qualsevol llapis des de fa bo i més de 450 anys. Abans però a les restes de Pompeia hi apareix un simulacre, un atuell que consisteix en una punta de plom que sobresurt d’un cilindre de fusta.
Al Renaixement Leonardo da Vinci va emprar l’anomenada punta de plata per marcar i ratllar, una base de paper que solia estar tractada amb sals per fer la marca més intensa. Durer va fer dibuixos també amb punta de plata sobre paper preparat.
Una parella perfecte: El paper i el grafit
Com hem apuntat la descoberta del mineral, que de moment es considerà plom, nomenat després grafit del grec “grafos” –escriure-. S’obté en unes mines del Centre d’Anglaterra a la llinda quasi amb Escòcia en els Cumberland’s, concretament a Seathwaite Fell al 1.564.
De moment no el consideren de la família del carbó, malgrat ser una mena d’antracita puríssima i brillant que guixa amb una suavitat i intensa negror. Com a combustible no es bo, ja que costa molt d’encendre.
Els ramaders de l’entorn s’adonen que aquesta pedra fa una bona marca en els lloms de les ovelles. Poc després veuen que s’exfolia fàcilment en làmines i aquestes en trencades successives en barretes. Ha nascut la mina que no pot tenir un nom més apropiat.
Marcar lloms de vedells era poca cosa per aquest carbó com perquè encara avui se’n parli, faltava el paper, la baula que trava i tanca el cadenat de la fama.
No serà fins a meitat de segle XIX, coincidint amb la industrialització d’Europa que el llapis agafa volada global, i és a Nuremberg on fa el seu enlairament de la mà de dos mítics industrials Staedtler i Faber-Castell.
El paper és l’etern company de feina del llapis. La societat indissociable. El paper té unes propietats que junt a l’exfoliació del grafit permet marcar fàcil i suaument.
El paper arriba a la Península en vaixells de comerciants àrabs, procedent de la Xina via la Ruta de la Seda, toca port a Xàtiva al 751, allà hi arrela una tradició de molins paperers que durarà segles. Amb el pas del temps, el nom global del paper te una quasi idèntica grafia, en anglès i català: paper, francès i alemany: papier i en castellà: papel
El grafit dels Cumberland’s al 1792 va ser declarat material estratègic per la Marina Britànica, les foneries en tenen la culpa, els canons de bronze destinats als vaixells tenen el grafit com actor principal. El seu poder lubricant i exfoliant i l’altíssima resistència a la temperatura permet que les ànimes dels canons siguin molt llises i desemmotllin molt bé, en disparar el pas de la bala fricciona poc i s’escalfa menys. Sembla que part de l èxit de la Batalla de Trafalgar és degut a aquesta capacitat de foc de l’artilleria anglesa.
Franca i Alemanya sense el grafit anglès han de processar el seu, per poder posar-lo en els llapis, porta moltes impureses que el fan desagradable i agre, conté sorres i altres sediments que no ajuden a la suavitat.
A ambdós països es posa en marxa acceleradament la intel·ligència natural i els industrials de Nuremberg fan molts assajos no reeixits, afegint sofre per exemple, però a la fi troben el quid.
Piconen en uns grans cilindres el grafit local impur durant una setmana i el posen en unes basses barrejat amb aigua abundant. La barreja va decantant i va separant els components molestos i obtenen un grafit net que dona bon resultat.
Després descobriran que amb l’addició d’argiles microfiltrades poden fer una pasta que sotmesa a pressió tal que un xurro pot fluir per calandres que li donen ja la forma final.
Una mina tova que porta la lletra B pot portar fins un 75% de grafit, en tan que una de dura H –Hard- pot portar més argila, fins un 75%. La duresa considerada mitjana es la HB.
Les mines s’agermanen amb la fusta per obtenir el llapis de manera enginyosa.
El sistema de fabricació es resumeix amb dos plans de fusta que han estat prèviament fresats per allotjar la meitat de la mina . Tancats com llesques de pa d’un entrepà, formen rajoles de unes 8 o més unitats. La pintura posterior té una missió a part de decorativa, li dona resistència al conjunt.
El cedre és la fusta per excel·lència, que dona l’olor característica, pesa poc i es fàcilment ribotable, a l’hora de refer la punta.
No és únicament la fusta que fa d’estructura al grafit per fer- lo operatiu. L’enginy ha donat moltes voltes per fer els anomenats portamines. S’hi han endinsat joiers fent carcasses precioses també els dissenyadors per donar fiabilitat al conjunt. Heus aquí que des fa més de cent anys tenim unitats de plata i or molt ben treballades. I avui precisos portamines tècnics que suporten mines de 0,3mm .
També ha contribuït a la tenacitat de les mines actuals la inclusió de materials sintètics en substitució de la ja antiga argila en la composició, és al Japó on comença aquesta tècnica que avui es corrent.
No obstant el portamines apareix per la necessitat de donar finesa a les mines. En el llapis de fusta el gruix ha de ser un mínim de 1,5mm sinó al escriure es fa una pressió de 2 quilos i si la part a l’aire és massa llarga, es trenca. La subjecció que li dona l’entubat metàl·lic és un cinturó que pot aguantar sense trencar-se una mina molt prima.
El calibratges més habituals son: 0,3 – 0,5 – 0,7 – 0,9 i 1,3 mm
Llarga vida al llapis, al portamines que porten al paper les primeres pulsions de la creativitat quan aquesta brolla directe de la inspiració.
Nota del cronista: El meu avi Ignasi em feia fulls blancs ratllats amb llapis – en deia llàpit – perquè hi fes cal·ligrafia recte sense fer baixades ni pujades.
Imatges de la trobada
CONTINUARÀ EN LA SEGÜENT ENTRADA AMB L’ENTREVISTA A PEDRO HADDOCK DEL PAJARETE ORQUIDIADO..